‘‘Pan para hoy, hambre para mañana’’

Durant aquests últims dos anys hem pogut observar l'aparició d'una malaltia en el nostre complex sistema econòmic mundial. Hem pogut comprovar que el sistema de distribució d'aliments no és viable per alimentar-nos. I no per falta de menjar. Fa anys que se sap que la producció d'aliments a nivell mundial és superior al que es consumeix o es consumiria si arribés a les boques que hauria d'arribar. El motiu és més aviat el comportament psicòpata de les corporacions alimentàries. Al documental La corporación que podeu baixar-vos d'Internet, es fa un paral·lelisme entre el comportament de les corporacions i el diagnòstic d'una pacient psicòpata i encaixa a la perfecció. Aquestes macroempreses prenen decisions que provoquen grans conseqüències a nivell mundial, ingressos astronòmics per a elles i els seus accionistes, però també efectes col·laterals dels quals no se'n fan responsables.

La crisi alimentària d'aquests darrers anys ha estat possible degut a la pèrdua progressiva de sobirania alimentària dels pobles. Com explica la Xarxa de Consum Solidari, la sobirania alimentària és un dret humà fonamental, i tot i així està sent posat en qüestió cada dia: no només segueixen amenaçades per la fam crònica 852 milions de persones en el món, sinó que els mecanismes econòmics i les conseqüències socials de la globalització estan posant en perill la independència alimentària de la majoria de països del planeta.

En un article de la organització Via Campesina, que aplega organitzacions pageses en lluita de tot el món, s'explica clarament per què els països més empobrits han anat perdent la capacitat d'alimentar a la seva població amb les collites pròpies: "alguns analistes han estat culpant exclusivament els agrocombustibles de la creixent demanda mundial o de l'escalfament global de l'actual crisi alimentària. Però, en realitat, aquesta crisi també és el resultat de molts anys de polítiques destructives que van soscavar les produccions nacionals d'aliments, i van obligar als camperols/es a produir cultius comercials per a companyies transnacionals (CTN) i a comprar els seus aliments de les mateixes multinacionals (o a altres…) en el mercat mundial. En els últims 20-30, anys el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI) i posteriorment l'Organització Mundial del Comerç (OMC) han forçat els països a disminuir la seva inversió en la producció alimentària i el seu suport als i les camperoles i pagesos o petits agricultors, que són les claus de la producció alimentària. No obstant això, els petits productors són els productors claus d'aliments del món." [1]

Podríem pensar que aquesta crisi alimentària només afecta als països empobrits. Hi ha qui no ho creu així. A casa nostra s'han anat implantant les grans superfícies i han anat tancant els petits i mitjans negocis d'alimentació. Aquestes grans superfícies tenen cada dia més poder, poc a poc van eliminant la competència. Al Informe Sanuy, defensa del petit comerç i crítica de la Caixa (La Campana 2005), Fransesc Sanuy ens explica detalladament com s'ho maneguen aquestes empreses per implantar-se en el territori, aconseguint condicions favorables amb les entitats financeres, amb els ajuntaments per pagar pocs impostos per l'activitat econòmica... i els perills que poden comportar. Aquest model és molt similar al supermercadisme francès. L'economista francès Christian Jacquiau ha estudiat els impactes de la implantació d'aquestes grans superfícies. Ens ho explica en una entrevista feta per Illacrua, podreu trobar l'enllaç de la notícia al bloc http://supermercatsnogracies.wordpress.com

La campanya Supermecats no gràcies, en la qual participen la Xarxa de Consum Solidari, Veterinaris Sense Fronteres, Entrepobles, EdPac, Enginyers Sense Fronteres, Observatori del Deute en la Globalització, Campanya Roba Neta i d'altres col·lectius i persones de Catalunya, campanya d'abast estatal junt amb altres organitzacions, neix de l'observació i l'anàlisi d'aquest panorama. Fa una crítica ben estructurada de la situació i aporta possibles solucions per prevenir els efectes de la monopolització del sector alimentari al nord per part d'aquestes corporacions, apostant també per la recuperació de la sobirania alimentària dels pobles tant al nord com al sud. Els dos gràfics de la dreta ens donen una idea del poder d'aquestes empreses.

Centrant-nos en la pujada de preus dels últims temps, cal aclarir abans que res de quin tipus de pujada estem parlant. Hem de diferenciar la pujada de preus de l'aliment final (el que paga el consumidor), de la pujada de preus de l'aliment en la seva fase inicial (l'anomenada matèria primera alimentària), de la pujada de preus en una regió concreta o de la pujada de preus en el mercat internacional. En aquest cas ens estem referint a la pujada de preus a escala mundial d'algunes matèries primeres alimentàries que acaba repercutint en el preu final que paguen els i les consumidores.[2] Aquests augments dels preus no repercuteixen en els sous dels treballadors i treballadores del camp, diriem que es queden pel camí.

El perquè d'aquesta pujada té diversos orígens: la liberalització del mercat mundial d'aliments bàsics, la utilització d'algunes d'aquestes matèries primeres per la producció de agrocombustibles, i el model agrícola en sí mateix.

La tendència a l'alça també és una reacció de llarg termini en front del cicle descendent de 1974 a 2001. Però augments tan furiosos en pocs mesos reflecteixen l'aposta financera. Entre març de 2007 i març de 2008 el blat va pujar un 130%, la soja un 87%, l'arròs un 74%, el blat de moro un 53%, com a conseqüència d'un augment dels capitals invertits en els mercats agrícoles. Aquest volum es va quintuplicar a la Unió Europea i es va multiplicar per set als EEUU. Els fons d’inversió que escapen del dòlar i dels immobles assetgen ara els aliments bàsics del Tercer Món. [3]

Un exemple d'aquesta situació és la que es va donar a Mèxic el gener de 2007. Mèxic és el bressol del panís. Podríem comptar centenars de varietats d'aquesta espècie vegetal, aliment bàsic dels seus habitants des de fa moltes generacions. L'any 2007 es va produir una pujada del preu, degut a l'augment de la demanda de panís americà per la producció d'etanol, biodiesel. En aquell moment Mèxic estava important el 30% del panís que consumia dels EUA, concretament panís transgènic. El panís per a produir etanol va entrar en competència amb el panís exportat cap a Mèxic. Com s'entén que Mèxic importi panís dels EEUU?

La liberalització del mercat del aliments bàsics dóna via lliure per l'especulació amb aquestes matèries. Un altre exemple és el que va passar a Indonèsia. Justament durant la pujada del preu de la soja el gener de 2008, la companyia PT Cargill Indonèsia conservava encara 13000 tones de soja en els seus magatzems de Surabaya, esperant que els preus arribessin a un màxim. [2]

Aquest model amaga més injustícies que les pujades dels preus, ja fa anys que aquest model ha transformat també el model alimentari als països industrialitzats. Ha transformat la producció cap a una agricultura i una ramaderia industrial, que es caracteritzen per explotar varietats híbrides molt productives però d'una qualitat nutricional baixa. D’altra banda, la mida de les explotacions és molt més gran que en el model tradicional, amb molta maquinària dependent dels combustibles fòssils, i amb pocs treballadors i treballadores.

En el cas de les explotacions ramaderes d'Europa cal posar atenció en l’alimentació del bestiar a través de pinsos. El pinso és un combinat d'aliments i un d'aquests aliments és la soja modificada genèticament importada en un tant per cent molt elevat a l'Argentina. Aquesta realitat s'explica molt bé al documental Hambre de soja, conseqüències de 10 anys de cultius de soja transgènica (llavors de la multinacional Montsanto, EUA) a l'Argentina. Les conseqüències pel camp argentí: la qualitat del sòl, les condicions dels treballadors, la propietat de la terra, l'exportació i també la pèrdua de sobirania alimentària del poble argentí.

Un altre dels aliments típics en la elaboració dels pinsos és el blat de moro o panís. També és un organisme genèticament modificat que prové de l'exportació, però també es cultiva als camps europeus. La zona amb més cultius de blat de moro transgènic és concentra al camp aragonès i català. De fet han estat les proves pilot de tota Europa. Actualment el cultiu tradicional i ecològic d'aquest producte ha estat quasi bé eliminat per les constants contaminacions. El documental Transgenia, el cuc i el panís reflecteix molt acuradament aquesta situació a casa nostra, les contaminacions de cultius, la promoció d'aquestes llavors per part de les empreses comercialitzadores de llavors. El dossier La coexistència impossible editat per la Plataforma Transgènics Fora i Greenpeace també descriu i analitza aquest conflicte de manera molt rigorosa.

Les organitzacions d'agricultors i les de la societat civil que analitzen aspectes relacionats amb l'alimentació són plenament conscients que els interessos de les grans corporacions de l'alimentació estan molt allunyats dels interessos de la població. Quins serien els interessos de la població en quant a l'alimentació? Una alimentació sana i a un preu assequible i regular i unes condicions laborals dignes pels treballadors del camp, conservar en bon estat les bones terres de cultius per alimentar les generacions properes. Quins són els interessos de les grans corporacions? Guanyar diners a curt termini, superar la caiguda d'algun altre mercat, controlar aquests recursos per tenir poder a l'hora de pressionar als estats.

Per aquest motiu, d'una manera o una altra aquestes organitzacions intenten desmarcar- se dels marcs d'acció d'aquestes corporacions. Què significa desmarcar-se? Significa no vendre les seves collites a aquestes transnacionals, vol dir intentar abastir les necessitats alimentàries de la seva comunitat i dependre el mínim dels productes que distribueixen aquests corporacions. Aposten per un tipus d'agricultura respectuosa amb l'entorn (aigua, aire, sòl, biodiversitat agrícola i animal), una agricultura que dignifiqui el treballador i la treballadora del camp. En definitiva, desmarcar-se del model agroindustrial significa desmarcar-se del pan para hoy, hambre para mañana.

Des de les organitzacions de la societat civil catalana, desmarcar-se significa construir una crítica ben fonamentada d'aquesta agricultura industrial i posar en pràctica alternatives. Aquí a Catalunya hi trobem moltes iniciatives que van en aquesta línia. Hi trobem: pagesos i pageses que aposten per una agricultura i ramaderia dignes per elles, per la terra, pels animals i pels i les consumidores. Elaboradores i elaboradors d'aquests productes. I cooperatives, associacions i grups de consum local, ecològic, just i transformador que distribueixen aquests productes. Poc a poc, aquestes iniciatives van teixint la xarxa agroecològica, on també hi participen algunes organitzacions de conscienciació en aquesta mateixa línia i algunes botigues familiars o cooperatives que també aposten per aquest model.

Amb tot el que hem exposat, creiem que la solució no passa per unes quantes ajudes als països amb més dificultats, no passa perquè aquests països produeixin més productes per la exportació per poder equilibrar la balança comercial dels països. Creiem que passa per anar a l’arrel de la qüestió. Començar a produir d'una altra manera, a distribuir d'una altra manera i a comprar d'una altra manera. Tots i totes en la nostra mesura som part del problema i podem ser part de la solució. Hauriem de confiar en la capacitat dels polítics tenint en compte els precedents? Potser els hauríem de seguir una mica més la pista per saber a qui beneficien a llarg termini les lleis que elaboren. Ara haurem d'estar pendents de què fan amb la proposta de llei presentada per Som lo que sembrem, La Iniciativa Legislativa Popular per una Catalunya Lliure de Transgènics. Al tanto.

[1] Via Campesina (www.viacampesina.org) Maig de 2008
[2] Precios en aumento. Cuando los árboles no dejan ver el bosque.
Per Ferran Garcia, Marta G. Ribera i Miquel Ortega.
[3] La oportunidad del hambre. Claudio Katz.
Rebelión (www.rebelion.org)