Capitalisme, vaixell tocat i a la deriva

Aquest 2009 ens ha arribat com l'any de tots els perills. La tempesta és molt forta, el combustible s'acaba i el vaixell navega a la deriva. S'enfonsarà? Quan?
És molt difícil pronosticar el ritme de la crisi en curs, sobretot perquè no té precedents en la història del capitalisme. La crisi cíclica s'ha unit a la d'un sistema basat en el creixement, el qual ja no es pot mantenir.
La crisi té un caràcter plural (econòmica, energètica, ambiental, ideològica...) i les interrelacions entre els seus diversos components li donen un comportament erràtic i poc previsible.

De tota manera, un conjunt d'indicadors ens estan assenyalant que la recessió global desenvolupada durant el 2008, s'està convertint en una depressió global per aquest 2009. Aquesta nova etapa s'està caracteritzant per les grans caigudes productives i l'augment de la desocupació en els països centrals i en la major part de la perifèria. La pluja de milions abocada sobre els mercats dels països rics, no han aconseguit frenar la davallada.

Als EUA, el PIB del 4rt trimestre del 2008 va caure un 3,8%, la producció industrial un 11%, el consum de béns durables i les exportacions un 22%. A l'Estat espanyol, el PIB del 4rt trimestre va caure un 1%, la producció industrial ha baixat un 9,5%, la construcció un 16%, i la venda de cotxes un 30%.

Les informacions disponibles des de l'inici del 2009 indiquen que la tendència s'està refermant. A tot el món el creixement de l'atur s'ha accelerat el darrer trimestre del 2008. Només en 3 mesos, hi havia 1 milió de nous aturats als Estats Units. A l'Estat espanyol l'atur ha arribat a ser del 15,5% al febrer del 2009 i s'espera, ja oficialment, que arribi al 18% a finals del 2009. La Comissió Europea ha anat més enllà i ja preveu un 21,4% d'atur pel 2010.

L'únic que augmenta és l'estalvi personal, de qui pot fer-lo, davant la por que la situació empitjori, i això fa créixer el cercle viciós recessiu de consum, producció i inversió. S'ha produït un ràpid empobriment del gruix de la població, combinant la pèrdua de riqueses il·lusòries en diner virtual amb pèrdues reals de feina, sous i habitatges.

Solucions escandaloses i falses

Des que es va produir el col·lapse financer a mitjans de setembre, els governs d'arreu del món han intentat suavitzar la caiguda a través d'ajudes milionàries; primer a la banca, després a les indústries clau, com la de l'automòbil, i en menor mesura als consumidors. Ens han fet escandalitzar amb les ajudes als mateixos responsables mentre milions de persones perdien la feina o eren embargades pels seus deutes.

Però ni així estan aconseguint controlar el timó. Aquestes injeccions de fons estan augmentant perillosament l'endeutament públic sense aconseguir l'objectiu buscat. Això succeeix perquè darrera de la crisi de liquiditat hi recau el sobreendeutament públic i sobretot privat, que ha col·locat a nombroses empreses i una enorme taxa de consumidors en la morositat, i cada vegada més en la insolvència.

A l'Estat espanyol, l'endeutament familiar ha passat en 10 anys del 47% al 135% del PIB. Pel que fa a la morositat dels crèdits concedits per bancs, caixes i cooperatives de crèdit a particulars i empreses, s'han apujat del 0,848% el desembre del 2007 fins el 3,286% en acabar el 2008. En el cas dels establiments financers de crèdit, la xifra ja ha augmentat fins el 6,09%.

El sobreendeutament no s'arregla injectant nou diner prestat al mercat, doncs amb aquestes intervencions només s'aconsegueixen respirs passatgers i retarden una mica el col·lapse sense poder-lo impedir. I, d'altra banda, a través de les ajudes públiques “anticrisi”, els deutes canvien de mans privades a públiques, a costa de posar en risc la solvència dels propis estats. El dèficit de l'Estat espanyol ja va arribar al 3,4% a finals del 2008 i s'espera que arribi al 5,8% a finals del 2009, mentre que l'UE ja l'ha expedientat perquè no s'excedeixi per sobre del 3%.

L'augment de les desigualtats com a factor afegit

A l'eurozona, les rendes de les persones treballadores, en relació al total europeu, van passar del 70% el 1992 al 62% el 2005. A l'Estat espanyol, el descens fou encara major, del 72% al 61%. Això són xifres oficials, a les que caldria afegir les rendes de tots els milionaris que no declaren a Hisenda.

A més del sobreendeutament, la reducció del poder adquisitiu de les classes populars és el major responsable de la caiguda de la demanda. Els més rics anaven fent molts i molts diners, i com que no els podien gastar, els estalviaven i els invertien en l'especulació financera i immobiliària, fent augmentar així el preu dels habitatges i causant el propi endeutament. Ara, el complex bancari, immobiliari i constructor, té 1,6 milions d'habitatges només a l'Estat espanyol, quan la demanda és de 220.000, i el valor d'aquests actius continua reduint-se alhora que augmenta la morositat.

El que també és important entendre és que la insolvència i el sobreendeutament no són només conseqüència de l'abús financer sobre les empreses i persones, sinó que són el resultat d'un prolongat estancament productiu. I la causa principal d'aquesta crisi de creixement de l'economia productiva és l'encariment i l'escassetat de les matèries primes i els recursos naturals que el capitalisme ha estat espoliant, i en molts casos malgastant, cada vegada més les darreres dècades.

La crisi és sistèmica i no té solució dins de l'actual model

Paradoxalment, el que no han aconseguit els mandataris amb bones paraules i promeses, ho ha aconseguit la crisi en qüestió d'uns mesos. La crema de combustibles fòssils s'ha reduït i això ens beneficia contra el canvi climàtic. En canvi, si l'economia es refà, pot fer col·lapsar el planeta, i és que no es pot créixer sempre en un planeta amb recursos finits. Ara, a principis del segle XXI, ja estem arribant al límit d'alguns d'aquests recursos. Quan hi torni a haver prou liquiditat financera per reactivar l'economia, el que faltarà serà líquid per alimentar-la. El pic del petroli és aquí. L'or negre ens va donar el primer avís, i d'altres combustibles fòssils, minerals per la indústria, fertilitzants per l'agricultura, terres cultivables i un llarg etcètera de recursos limitats, travessaran problemes ben aviat si l'economia capitalista es refà.

És el conjunt del sistema el que ha entrat en crisi. Són els pilars del capitalisme, el model de creixement, els seus sistemes productius i el model consumista, els que estan navegant a la deriva. Un sistema globalitzat del que cap país pot escapar perquè està articulat a nivell comercial, productiu i financer.

Si la tendència accelerada de caiguda econòmica no es pot frenar, com molts factors semblen indicar, aquest 2009 entrarem en una gran depressió amb més repercussions que la dels anys 30, ja que bona part dels recursos de la terra ja han estat espoliats.

Hem d'abandonar el vaixell abans no s'enfonsi!

Amb aquesta crisi també arriba el moment de proposar-nos un canvi de model en l'àmbit personal i col·lectiu. Si posposem l'enfrontament a la situació amb correccions de maquillatge, però no de fons, la caiguda serà més forta i més inapel·lable. Cal que ens qüestionem de dalt a baix el model econòmic capitalista i desenvolupista.

Ens hem de qüestionar que surtin tants cotxes a rodar, aquesta civilització, aquesta indústria i les seves cadenes que fabriquen automòbils de més, i incomptables muntanyes d'objectes inservibles. No tenen futur. El lloc de treball a la gran fàbrica de torn no és un valor absolut. Cal que posem en dubte el cercle viciós de fomentar el consum, perquè augmenti la producció per sostenir el “nivell de vida”. Si assegurem les necessitats bàsiques, el nostre nivell de vida correspondrà al que som, a com ens sentim i a com ens relacionem, no pas a les possessions materials.